La filla de la Lluna ha tornat.
L’arlequí més bell,
La noia alada,
El resplendor etern...
L’han anomenada de moltes maneres,
Però ella només accepta un nom,
I és aquest: filla de la Lluna.
Tothom al circ està expectant.
L’home forçut, la dona barbuda,
Tigres i elefants, pallassos i acròbates…
Fins i tot aquells que ja ho han vist tot
escolten la crida del pregoner.
Ja és el final de la funció,
Tothom resta en silenci,
S’apaguen els llums.
Només un tènue resplendor,
Un petit focus la il·lumina.
Es concentra, tanca els ulls i alça un braç.
El circ ha quedat descobert
I ella senyala amb el dit cap al cel.
I de cop, comença l’espectacle.
La crida, xiuxiuejant, molt fluixet.
Lluna... Lluna... Lluna...
De cop, Ella sembla desenganxar-se del seu tro estelat.
Es va fent gran, molt gran...
S’acosta cada vegada més al petit circ,
Tant, que alguns fugen esperitats per la por.
Els més valents, però, romanen en silenci,
Amb els ulls ben fixes al que s’esdevé.
Creix, creix, i creix
Fins que s’atura damunt del circ, tot giravoltant.
Aleshores, ella li ordena d’entrar dins la carpa,
Perquè tothom la pugui admirar de ben a prop.
Tots estan atemorits,
El domador està a punt d’abandonar la sala quan,
De sobte, la Lluna comença a decréixer.
Es fa ben petita,
Fins que quasi hi cap al palmell de la mà.
Gira i gira sense parar a poc a poc,
Perquè tothom la pugui contemplar.
Mai ningú no havia vist res de semblant.
Des d’aleshores, tots els nens la criden,
intenten fer el mateix.
Però només ella s’hi pot comunicar,
I convèncer-la de què abandoni el seu tro
Per baixar fins a la Terra.
